El primer dels racons de “La guarida” (batejada pel senyor instal-lador de telefònica). Encara queda, però tot arribarà.

Quan estem a fosques, qualsevol llum, per menuda que siga, és una bona direcció a seguir..

Per molt que t’agrade l’estiu (i a mi m’agrada molt), és inevitable que arribe l’hivern. I quan l’estiu s’allarga està genial, però saps que arribarà l’hivern en algun moment. Si un temps l’estiu s’allarga més del que estem acostumats, arribarem a desitjar que arribe l’hivern? Podrem deixar de pensar en l’hivern i disfrutar realment l’estiu..?

 No sé ben bé el que he dit, però al meu cap tenia (cert) trellat.

Crec que sé per què parle tant; perquè tinc ganes de contar coses; perquè sols li passen coses (més interessants o no) a la gent que les conta.

 Si, les podría haver fet a qualsevol lloc, no cal anar-se’n a Irlanda, però allí estava, i allí les vaig fer..

Salut!

Quan encara queda temps, el final sempre està lluny. Però quan està prop, es veu més prop encara. Senzill i obvi, o no tant.

Sols vull mantindre’m ocupat, perquè la majoria de les voltes, esperar cansa més que fer alguna cosa.

La pròxima, sobre els finals.

Hi han dies que m’agradaría anar-me’n a un camp com aquest i sentar-me en mig. Sentar-me a esperar totes eixes coses que em fan sentir bé. Ara em conforme amb la meua càmera, és la unica cosa tangible per la que tinc il-lussió. Per les altres m’adone que poc a poc la vaig perdent. Supose que hauré d’esperar més encara, però és tan cansat..