Tornem xorres.
Hi han dies que m’agradaría anar-me’n a un camp com aquest i sentar-me en mig. Sentar-me a esperar totes eixes coses que em fan sentir bé. Ara em conforme amb la meua càmera, és la unica cosa tangible per la que tinc il-lussió. Per les altres m’adone que poc a poc la vaig perdent. Supose que hauré d’esperar més encara, però és tan cansat..
September 30th, 2009 at 17:59
Pavfvo! temsp al temps. El temps sempre posa les coses al seu lloc
ja voràs! i bo, ara pots anar aprofitant a fer altres coses mentres la càmara està al metge…com anar al concert de Russian Red a Saragossa!!!